Des de la independència de les colònies britàniques, l’expansió vers l’oest va estar acompanyada de tota mena de dificultats. Per explorar-lo, després de la compra de Louisiana als francesos, l’expedició de Meriwether Lewis i William Clark s’endinsà, amb els auspicis de Thomas Jefferson, fins a la llunyana regió de Missouri. Més endavant, altres expedicions cobriren aquelles contrades. Però, cal assenyalar les diferències entre els pioners del XVIII, que indagaren les possibilitats comercials d’aquells territoris, i els colons o camperols que s’establiren i conrearen aquelles terres com a pròpies, abans fins i tot del reconeixement del seu dret a la propietat.
Aquells que travessaren l’anomenat Midwest (Oest Mitjà) conegueren l’aridesa de les Grans Planes, un immens altiplà escombrat per la força del vent. A més, hagueren d’enfrontar-se als indis pawnees, kiowas i sioux que van ser un obstacle poderós. Els indis subsistien gràcies al bisó, menjaven la seva carn -seca o fresca- i cobrien, amb la seva pell, les tendes, el cos i fins i tot les canoes. Les concentracions índies més grans, les del sud, eren seminòmades que vivien d’una agricultura a petita escala, de la recollida d’arròs salvatge i de l’elaboració de sucre a partir d’arbres com l’auró blanc, però sobretot de la caça. Per aquesta raó, seguien els moviments de les manades de bisons.
La crisi i desaparició d’aquestes formes de vida varen ser, en part, conseqüència directa de l’eliminació dels bisons. Milers de treballadors es van adreçar a l’oest gràcies a l’expansió del ferrocarril. Les fonts parlen que per alimentar-se es van matar prop de 4.300 bisons, entre el 1867 i el 1868, i que entre 1872 i 1875 comerciants de pells varen fer el mateix amb nou millons de bisons. Uns i altres deixaven abandonats els seus ossos que es podrien a l’aire lliure i donaven al paisatge una ambientació macabra. Les nacions índies també es van haver d’enfrontar a transformacions intensives de la seva vida. En ocasions, les tribus van cedir les seves terres al Bureau of Indian Affairs (Oficina d’Assumptes Indis) a canvi d’un suport econòmic que no sempre arribà. Sovint, la resistència índia i l’esclat d’enfrontaments armats van ser conseqüència de l’incompliment de la política territorial de distribució de les terres (l’entrega de les quals s’havia exigit als indis) i de la seva substitució per la terra de les reserves. Tots dos combatents van cometre atrocitats sense fi. Però, tot i això, la dinàmica d’aquestes guerres va ser força desigual. Al nord de les Grans Planes, els indis defensaven les seves terres; més al sud, els seus ramats; i arreu, les seves formes de vida.
La fi de les guerres índies va ocòrrer quan, després de la massacre de Wounded Knee (Dakota del Sud) els indis lakota varen entregar armes i cavalls. La política posterior, basada en l’entrega de les terres índies i en l’assimilació dels costums blancs, aconseguí l’eliminació de la seva cultura i palesà l’ostentós fracàs de la política integradora del congrés americà.
Grabill, John C. H., 1891
Library of Congress: LC-USZ62-22969
