Diu la llegenda que un bon dia de la segona meitat del segle XVI, el 225è papa de l’Església catòlica, Pius V, va demanar al seu cuiner, Bartolomeo Scappi, un bon plat de caragols (es desconeix, però, si a la llauna, a la gormanda o com). El pontífex n’era fan, es veu. Però quan el cuiner va caure que estaven en plena Quaresma, va plantejar-se-li el dilema: els caragols són carn, prohibida en temps de penitència o bé són peix i se’n poden menjar sense anar a l’infern de pet? 

Plantejat l’enigma al papa, amb la gràcia de ser qui marca les normes, aquest va pronunciar amb claredat manifesta i en llatí, per descomptat: «Estote pisces in aeternum» que traduït vindria a ser: «Sigues peix per sempre». No res, dubte resolt, per a l’Església catòlica apostòlica romana, els caragols són peix i no hi ha Quaresma que els condemni. Jugada mestra.

És cert que la menja d’aquest mol·lusc gastròpode és gairebé tan antiga com la mateixa humanitat i en donen compte les conquilles perfectament escurades que s’han trobat en jaciments del Paleolític, com el de la cova de la Barriada a Benidorm. On els seus habitants de fa 30.000 anys es van fotre un bon festí de caragols a la brasa, segons els arqueòlegs. Al cap i a la fi, amb la seva velocitat màxima d’un metre per hora, els caragols eren un aliment molt més fàcil d’aconseguir que no pas un cabirol o un senglar. Només calia recollir-los i ficar-los dins la caragolera de vímet, espart o terrissa perquè no s’escapessin i dejunessin 8 o 10 dies abans d’acabar a la cassola. Una caragolera com la número 3799 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural, feta de vímet i que enllaça amb un dels oficis antiquíssims com menjar caragols, la cistelleria.

Conjuntament amb la terrisseria, la cistelleria cobreix una necessitat ancestral, present en totes les èpoques i civilitzacions del món com ho és el transport i l’emmagatzematge. Sigui d’aliments com els cargols o d’objectes com la roba bruta. Per això fa segles que en pobles i ciutats el cisteller o la cistellera eren part imprescindible de la societat per proveir d’eines per a gairebé tots els aspectes de la vida. Per a la feina: coves, carboners o fematers, cistells rodons baixets i amb la boca ampla per poder traginar fems; o el cistell de pa i trago, petit amb una nansa i resistent per poder-hi portar el dinar al tros. També a la casa, com la mateixa caragolera o el cistell pelapatates, amb dos recipients diferenciats, però units pel centre, per posar en un costat les patates i a l’altre les peles. I en l’espai públic o en la socialització com ara el mercat, amb la cistella xafardera, amb dues tapes per evitar que la gent veiés què es comprava; o el cistell d’oferir, un cistellet petit també amb tapa que només s’utilitzava en el dol per fer ofrena al capellà per dir la primera missa al difunt en qüestió.

Tot plegat fruit de la feina pacient de les mans destres d’uns artesans del vímet a qui la imposició de la vida plastificada va deixar tocats. Però no afonats. Perviuen i com en el cas de la ceràmica hi ha una demanda creixent de productes d’aquest ofici i també de formació amb cursos per aprendre a elaborar cistells, fruiteres o altres estris fets amb la fusta de la vimetera, d’on surt el vímet. Un cop a l’any, la vimetera es poda (a principis d’any, més o menys, per evitar corcs) i el vímet resultant, en feixos posats drets es deixa assecar. Dies abans de començar a treballar-lo, s’ha de submergir en aigua per estovar-lo i donar-li la flexibilitat necessària per anar teixint-lo, començant pel cul. Als Països Catalans, el de queixal és la base més típica i fa que els cistells resultants siguin forts i robustos perquè de la base dels mateixos vímets en surt el cos del cistell i la nansa, com si fos una sola peça, molt sòlida. Si a més es fa de vímet negre sense pelar, que és més resistent a la humitat, serà pràcticament indestructible.

Si, com el papa Pius V, sou fans dels caragols, aprofiteu aquests dies de primavera per anar-ne a buscar. Ep, amb el permís del propietari del tros, però! Això sí, proveïu-vos d’un bon cistell o caragolera de vímet o inclús proveu de fer-lo vosaltres mateixos en algun dels múltiples cursos que artesans i artesanes de la cistelleria ofereixen. Sens dubte és una opció molt més ecològica, nostrada i bonica que no pas una vella bossa de plàstic del Pryca rebregada.