Des de 2018 a Còdol Educació hem estat implicats en la creació del projecte educatiu i cultural del Museu de la Vida Rural (MVR) de la Fundació Carulla, a l’Espluga de Francolí. Un projecte d’educació per al desenvolupament sostenible que hem treballat amb l’equip del museu i amb els participants, especialment els docents. Us convido a fer un recorregut per algunes de les activitats que s’hi organitzen a través de la mirada dels visitants més exigents, espontanis i transparents que tenim: els infants.

Som a la Sala de Dia, un magnífic espai que vam dissenyar amb l’Anna Alcubierre. Les taules i els plafons de les parets i sostre estan il·luminats amb els 17 colors dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Comença el taller La Sostenibilitat en Joc. La Clara, educadora, convida un grup d’alumnes a fer torres ben altes amb petites peces de fusta. Quatre voluntaris intenten fer la construcció, però les peces acaben per terra. Quina llei inexorable fa que no sigui possible? —els pregunta—. Com relacionem això amb la nostra activitat com a humans al planeta?

Al darrere, presideix l’espai l’Homenatge als elements, d’Eugenia Balcells. La veu dels elements de la taula periòdica que l’artista expressa a través dels feixos de llum que, a tall de signatura personal i intransferible, emet cada element quan es converteix en flama. La matèria esdevé llum i color. És l’art, una vegada més, que regala a la Clara la millor metàfora per vincular allò que acaben de fer els joves. Tot el que existeix està fet d’aquests elements, en un món finit amb recursos limitats i amb les lleis inexorables de la vida. Descobrir que som terra. Gràcies a la memòria dels nostres avantpassats que conserva i explica el museu volem contribuir a aquesta idea d’unitat —per a nosaltres, el gran repte de l’educació per a la sostenibilitat. De la desconnexió a la connexió i a la visió sistèmica. Tot està relacionat. Com diria l’antropòleg Gregory Bateson: «Pensar la realitat com a connexions, com a pautes que connecten».

Al costat de la Sala de Dia, a la Sala de Nit, un altre grup participa en el taller Bategant Aigua. Entre la incredulitat i la sorpresa mesuren l’aigua que duen a sobre: 17.250 litres. «No sabia que es necessitava tanta aigua per fer la roba que porto!» —se sorprèn en Roger—. En el tercer espai didàctic, el de l’Arbre, un grup ha començat el taller d’Agricultura. És l’espai dedicat al silenci, als relats i als aforismes, tot allò que no concebem amb la part més lògica de la raó. Amb un trosset de poma a la mà i els ulls tancats, fan una meditació guiada a través de la història d’aquest aliment: des de la primera llavor fins al pagès que n’ha tingut cura o qui l’ha transportada. Quan la Fran, educadora, els diu que poden menjar-la, amb els ulls encara tancats, la Marina exclama: «És la poma més bona que he menjat mai!». Silencis fecunds, intuïció, paradoxes, l’emoció de l’art… benvingut tot allò que fem nostre a través de la dimensió contemplativa de la persona.

Hi ha xivarri a l’escala. La Jacky que fa la neteja, saluda la canalla, els pregunta què els sembla el museu i els felicita perquè han seleccionat molt bé les deixalles de l’esmorzar i perquè gairebé no hi ha ni plàstic, ni alumini. Un museu radical welcome, aquesta és una de les primeres expressions que li vaig sentir a la Gemma Carbó, la directora de l’MVR. La feina d’educar és de totes les persones que hi participem perquè aquest museu sí que és, en essència, un projecte educatiu.

El grup que fa el taller d’Agricultura ja és a les sales del museu davant els audiovisuals que reprodueixen el cicle de la trilogia mediterrània durant un any. La Fran els explica: «Els tres productes bàsics de la nostra agricultura han estat considerats des de sempre regals dels déus». Intenta agafar la portadora plena de raïm, però és impossible carregar els 80 kg de pes. «Veniu, veniu ajudants! Anem a veure com s’elaboren aquests productes deliciosos. I l’oli que comprem al supermercat? Com podem saber que realment és oli?» Ni el color, ni el gust, ni la marca… els segells de qualitat, les etiquetes que certifiquen els productes… la competència normativa és imprescindible.

Dins els cups on fermentava el vi, el grup de la Sostenibilitat en Joc reflexiona sobre tot allò que no veiem. «El punt cec», els diu l’Albert, educador. El nostre cervell no veu la majoria de les amenaces, cal desenvolupar la intel·ligència ecològica. I en Teo, de dotze anys, apunta que «tant de bo ho fóssim més d’intel·ligents». Que ens caldria trobar maneres de «veure les coses», com l’espelma que utilitzaven els besavis per detectar si l’oxigen ja havia tornat al cup i havia passat el perill. Que n’hi ha de perills que no sabem ni veiem. Ni el mateix escriptor i psicòleg Daniel Goleman, amb la seva intel·ligència ecològica, ho expressa millor.

Agafo les escales cap a la 4a planta de l’MVR. Davant la recreació d’un rebost tradicional, els nois i noies reflexionen sobre com n’era de difícil mantenir i conservar tots els productes fins a la següent collita. «El que no puc entendre, diu un d’ells, és que abans no llencessin res i avui llencem tant de menjar». Un terç de l’aliment que hi ha al món es malbarata, els explica la Maria. L’Eva comenta que ahir no es va acabar els macarrons, però que se’ls va guardar per sopar. «Segur que com el Koen Meerkek i Hugo de Boon, dos joves dissenyadors holandesos, no suportes el malbaratament» —afegeix l’educadora— qui els ensenya la seva creació. Aquest cuir està fet de restes de mango? —es pregunta la Roser—. «No m’ho puc creure!». Noves mentalitats, nous productes, noves realitats. Tot comença canviant la percepció de les coses.

Arribem a la recreació de la llar. La Fran, divertida, els fa la veu de la padrina Maria, qui vivia en aquella casa fa vuitanta anys. Tots els petits callen a l’instant. « Mireu quin luxe de casa, sabríeu dir-me de què n’estic més orgullosa i satisfeta, quin és l’element més luxós de casa meva?» Van repassant llavors tots els estris que van veient a la llar, una conversa a través de la qual els nens i nenes van fent un viatge en el temps que els va parlant d’una cosmovisió i d’un món que la majoria ja no reconeixen. «L’aixeta!» —exclama el Mohamed. «És clar!» —els diu la Fran. Com ho havien de fer sinó per tenir aigua a la llar? —els pregunta mentre posa una rodella al cap de la Janira i li aguanta un gran càntir. Calia anar-la a buscar tota a la font! El Mohamed diu que així ho fa la seva àvia al Marroc i entre tots comencen una xerrada ben interessant. Penso que és exactament això el que volíem dir quan pensàvem que un museu ha de generar reflexions i idees d’alt nivell. Un museu que s’allunya del temple de muses destinat a potenciar el sentiment de pertinença en uns i d’exclusió en la majoria, donar pas a un museu-àgora, on tots ens trobem, on podem generar converses, consensos, discrepàncies, consciència i pensament crític.

A la tercera planta dedicada als oficis, el grup d’en Joan, un altre dels educadors, gaudeix descobrint els oficis tradicionals, però es proposen repensar com haurien de ser els oficis del futur. Quin munt d’exemples de persones que treballen inspirades en els principis dels vells oficis: economia circular, residu zero, reparar, refabricar, reciclar, compostar, el giny en cada eina i en cada procediment. Conceptes que prenen sentit, l’ecoalfabetització, que proposa F. Capra. Els encanta la vidriola que en Jordi Mayals de la cooperativa l’Estoc ha construït amb elements de mobles reciclats i amb l’ajuda de persones amb diversitat funcional. L’Aleix apunta: «Hem conegut una senyora de noranta anys que va fer una empresa per no llençar bolquers de plàstic, però diu l’Anna, l’educadora, que aquesta senyora i jo som de la mateixa generació, com és possible?» Perquè som la Generació [RE], la que vol canviar les coses per crear futurs més sostenibles!

Imaginar futurs i anticipar-se és una de les grans competències de l’educació per al desenvolupament sostenible. Recorda l’activista Satish Kumar que estem fets dels quatre elements (aigua, foc, aire i terra), però que els humans ens distingim pel cinquè dels elements: la imaginació. Imaginar futurs possibles, sempre des de l’esperança activa perquè, en educació, no pot ser d’altra manera.

Acabo el recorregut anant a un dels espais que dona més sentit a tot el museu: l’hort-jardí on, gràcies a un acurat estudi etnobotànic podem veure, olorar, tocar i cuidar les plantes, algunes recuperades d’antigues varietats, plantes en gran part oblidades que formen part d’una exposició viva fent valdre els seus antics usos i propietats. Em trobo el grup dels oficis acabant un beewrap —un embolcall per als entrepans fet amb roba encerada. Han treballat oficis de la roba, han cosit, s’han fet un botó amb fusta, han utilitzat una antiga eina, la ballarina, que va perfecta per fer els forats i han utilitzat cera d’abelles per impermeabilitzar la roba. A partir d’ara, res de plàstics ni aluminis per a l’esmorzar. Acabo el recorregut pel museu veient com xalen els nens i nenes que estan fent la bugada al safareig de l’hort i pintant amb aigua sobre una tela màgica.

Penso en les converses que vam mantenir preparant el projecte educatiu del museu i en totes les lectures que ens van inspirar. Parlar de sostenibilitat és parlar de com mantenir i regenerar les condicions que permeten la vida. Diu el pare de l’ecofilosofia Henryk Skolimowsk que «si interpretem el món incorrectament, actuarem incorrectament. Com sabem que haurem actuat correctament? Per la vida que resulta del que es precipita de les nostres accions.»

Certament, aquest museu sobreïx de vida pels quatre cantons i, des del pensament, l’art i la imaginació, ens mostra que val la pena continuar amb l’esforç de generar i regenerar més vida amb l’esperança d’un demà millor. Hi pot haver, en aquest context de crisi climàtica, una tasca més urgent, necessària i bella que educar i educar-nos per al futur de la humanitat i del planeta?