És possible que més d’una, de dues o tres vegades us hagi passat que, en intentar obrir un pot d’algun aliment en conserva, resulti del tot impossible. Ni canviant de mà, ni utilitzant un drap per guanyar adherència… res, tot és inútil i els cigrons, els cogombrets o els préssecs segueixen capturats rere el vidre. Moment frustrant en què, a voltes, l’únic que et passa pel cap és maleir i dir el nom del porc a algú, però a qui? Qui hauria de ser el receptor de tals improperis? Doncs, John Landis Mason, per exemple. Aquest llauner de Nova Jersey (Estats Units d’Amèrica), el 1858, quan només tenia 26 anys, va patentar el primer pot de vidre amb rosca i que es tancava enroscant-hi una tapa metàl·lica, feta de zinc. Una dècada més tard, el 1868, va millorar l’invent incorporant una anella de goma a la part interior de la tapa per fer-lo completament estanc i hermètic un cop es bullia el pot al bany maria i evitant haver de cobrir la tapa amb cera com es feia habitualment. A partir d’aleshores, i sobretot des de l’expiració de la patent el 1880, els pots de vidre amb rosca van proliferar pel país, revolucionant les conserves domèstiques i permetent que a les llars americanes es poguessin consumir productes de fora de temporada més fàcilment. 

Una tecnologia que, amb variants i innovacions pel mig, no va arribar a la Península fins als anys 60 —un segle després!— quan l’empresa Olmesa de Linares (Jaén), dedicada a les conserves d’olives, comença a produir per als seus pots de vidre tapes twist-off. El model definitiu, importat també dels Estats Units i que encara avui trobem en tots els lineals comercials en conserves de tot tipus. Un fet que coincideix en el temps i l’espai amb l’obertura dels primers supermercats i amb ells la progressiva pèrdua de determinades pràctiques domèstiques com ara fer conserves. Si la indústria ja en proveïa amb total garantia de perdurabilitat, preu assequible i ofertes temptadores, per què fer-les a casa? Això sí, ho feia i ho fa prometent sempre el nexe amb allò casolà i d’autenticitat per afavorir-ne les vendes. Sigui amb un eslògan enginyós o, en alguns casos, amb la tapa coberta per un tros de tela o un paper que recorda la tela, evocant el mètode antic per segellar pots, tapats amb un suro, lligant-lo per mantenir-lo a lloc i cobrint-lo amb tela i evitar l’entrada de pols.

Realment, per a les conserves dolces, els estris de coure són els idonis perquè distribueixen de forma uniforme i fins a cinc vegades millor la calor que els d’acer. A més, és un material antibacterià i costa molt que microorganismes hi sobrevisquin. Això sí, s’han d’utilitzar amb aliments que no siguin àcids o bé amb sucre pel mig perquè si no, el metall reacciona, s’oxida tornant-se de color verd i esdevé tòxic. Al lloro! Per això, bona part de les peces d’aram que té l’MVR al seu fons estan vinculades d’una forma o altra a productes dolços i a oficis relacionats com la pastisseria o la confiteria. 

Ara bé, si voleu iniciar-vos en el món de les conserves, no patiu perquè la majoria dels atuells de cuina de coure que es fan avui, venen recoberts per dins d’estany, acer inoxidable o fins i tot plata, allunyant qualsevol risc. Tanmateix, de fer el buit massa fort i no poder obrir el pot de vidre després, és més complicat salvar-se’n gràcies a un tal John Landis Mason. Això sí, maleïu-lo i compadiu-lo alhora perquè, malgrat l’èxit i pervivència del seu invent, va morir el 1902 pobre com una rata.