El dimecres 20 de gener de 1943 el diari local de Big Spring (Texas), The Big Spring Daily Herald, portava a les seves pàgines interiors el curiós i breu article titulat: Need to put on a smile? Here’s how: say “cheese” (Necessites somriure? Així és com: digues “formatge”). S’hi recollien les paraules del diplomàtic nordamericà, ambaixador davant l’URSS i molt proper al president Roosevelt, Joseph E. Davies explicant el truc definitiu per sortir radiant a les fotografies: dir “cheese”, “formatge” en anglès. Segons Davies, era una fórmula d’èxit garantit per fer-te veure agradable independentment del que et passés pel cap quan el retratista premia el disparador. Val a dir, però, que alhora reconeixia que no era pas mèrit seu i que el truc l’havia après d’un eminent polític de qui no volia dir el nom. Potser el mateix Franklin Delano Roosevelt? Qui sap.

Suposicions al marge, és cert que es considera una de les primeres mencions documentals al costum americà de dir “cheese” a l’hora de fer-se una foto. Paraula que, gràcies a la seva fonètica, propicia esbossar un somriure simpàtic quan s’està davant de l’objectiu. Una pràctica que ràpidament va saltar dels Estats Units d’Amèrica a pràcticament tots els indrets del món, però adaptant-se a cada llengua. Com en el cas de casa nostra on diem “Lluís”, allargant la “i”.

El que venia a canviar aquest fet, aparentment intranscendent i anecdòtic si es vol, era el costum de sortir amb posat estirat i seriós a les fotografies. No s’han fixat que les persones retratades al llarg del segle XIX i principis del XX sempre feien cara de pomes agres? En bona part es tracta d’una qüestió purament cultural. Molt abans que la fotografia es convertís en una acció i producte totalment quotidià, per als nostres avantpassats suposava una cosa de summa transcendència, tal com reconeixia l’escriptor —també americà— Mark Twain, qui mai va somriure en fer-se una foto:

La fotografia prometia la immortalitat, sobreviure al pas del temps i alhora representava un moment, per moltes persones, únic en la vida i, per tant, calia estar a l’altura. Com bé s’explicava a l’exposició temporal Josep Darder, retrats de llençol, creada pel Museu de la Vida Rural l’any 2017, sobre la figura del fotògraf en l’entorn rural a través de l’obra de Josep Darder Recasens (1885-1960), que dedicà bona part de la seva vida a retratar pagesos, jornalers i masovers amb una precisió i domini de la tècnica que agreujava el que no es conegués. O en la mostra del 2018, The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la, construïda al voltant de les fotos de la cabdal Dorothea Lange, de persones (massa cops, sense nom) atrapades entre un desastre natural i la Gran Depressió dels anys 30.

I és que, la relació del Museu de la Vida Rural i la fotografia és estreta. A l’MVR, es conserva un arxiu fotogràfic riquíssim conformat per milers d’instantànies enquadrades en més d’una dotzena de fons com el del mateix fundador del Museu, Lluís Carulla Canals i col·leccions com les de moltes altres persones que les han dipositades com a garantia de pervivència i bon tracte. En molts casos, s’hi retraten persones de qui desconeixem la identitat i que, molt probablement, només van fotografiar-se en aquella o en comptades ocasions al llarg de tota la seva vida. Com ara la fotografia núm. 5550 feta pels volts de 1928 a Vimbodí i Poblet per Lluís Carulla, que ensenya una dona darrere una mula amb els arganells carregats de cànters plens de l’aigua de les fonts del Gorg i que també és part de l’exposició temporal del museu pel 2023, Tros de dona. Una mostra que també parla de l’anonimat en un sector de la població com són les dones i en un aspecte clau de la nostra vida com són les cures. I on les fotografies de dones provinents del fons de l’MVR i intervingudes per l’artista Mònica Galera Vernet esdevenen unes de les peces destacades.

Perquè la dels museus, amb la museografia com a suport i amb la creació d’exposicions com les referides, també és la tasca i obligació de posar sobre la taula les invisibilitats de la nostra història. Fer possible que la fotografia compleixi la seva promesa i enfocar-hi els focus de carril de les sales (amb com a màxim 50 luxs per no degradar la foto) per tornar els seus personatges i els seus rostres al nostre present. L’eternitat exposada, ja sigui amb o sense somriure.