La guerra, un dels actes més execrables que practiquem com a humans amb poders destructius inimaginables. No en va és una de les protagonistes principals de l’Apocalipsi cristià, muntant un cavall roig com la sang i brandant una espasa, la seva representació és un dels quatre genets que han d’escampar-se pel món per acabar amb ell. Com si els humans necessitéssim ajuda externa per acabar amb el nostre planeta! Tanmateix, val a dir que la guerra —amb tot l’horror que comporta— també ha estat font d’avenços en els àmbits científics i tècnics que han traspassat trinxeres i camps de batalla per escolar-se en el nostre dia a dia més mundà. Des dels bancs de sang, creats al voltant de la I Guerra Mundial, fins a la telefonia mòbil i de localització per GPS que utilitzem a través dels nostres smartphones a tota hora, van desenvolupar-se en el context de la indústria bèl·lica. Però també altres invents més prosaics i a voltes derivats dels uniformes dels soldats i contendents.

Us heu preguntat mai per què molts dels barrets de llana que utilitzem a l’hivern tenen un pompó al capdamunt? Corren moltes teories per internet —incloses algunes amb atribucions a deïtats vikingues— però el cert és que l’exèrcit napoleònic feia servir pompons de colors sobre els seus morrions (barret dels soldats) per identificar les diverses companyies: verd per a la primera, blau cel per a la segona… I molt probablement d’aquí va saltar a la vestimenta civil com una forma de guarnir i també de donar un acabat a la peça teixida. I en el context occidental, als anys 60, va posar-se de moda també gràcies al fet que Michael Nesmith, el cantant i guitarrista del grup The Monkees (els de I’m a believer, versionada a la pel·li de Shrek), va fer d’un barret de llana verd amb pompó inclòs, tota una senya d’identitat.

Barrets de llana, amb pompó o sense, el millor aliat per resguardar-se les idees del fred de l’hivern. De fet, la llana és un dels millors aïllants tèrmics que es coneixen, i per això s’ha utilitzat des del despertar dels temps per confeccionar peces de roba i abric. Alhora és flexible, elàstica i amb certa capacitat de repel·lir bacteris i fongs. Sense descuidar-nos que es tracta d’un material orgànic, ignífug i que repel·leix l’aigua. Tanmateix, sembla que tot plegat no és prou i l’ús de la llana actualment queda lluny de l’època dels nostres padrins i padrines on era més que comú trobar-se-la en matalassos, jerseis, mitjons o mantes. Eines com les filoses, les filadores o els fusos, com el número 1.273 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural, habitaven les cases amb la mateixa quotidianitat com ho era veure la padrina en un racó teixint roba per a la família.

Amb els estris que mencionava s’anava creant el fil de llana a còpia de torçar i enredar les fibres, però abans no es podia arribar en aquest punt, calia tot un procés —no pas poc feixuc— de rentar la llana, deixar-la assecar i pelar-la, és a dir, anar separant les fibres i treure la brutícia que hi pogués haver quedat. Però no s’acaba aquí, després cal cardar-la, pentinar-la per fer-la més suau i poder-la filar millor. El manyoc de llana cardada es lliga a la filosa, un pal llarg que se subjecta sota l’aixella o entre les cuixes i així amb la mà esquerra es va unint les fibres amb el gruix que toca i amb la mà dreta es fa girar el fus que les entortolliga, un palet petit on s’ha lligat el cap del fil de llana. Amb dos fils units, es torna al fus per retorçar-los plegats i crear el cabdell anhelós de ser teixit i convertit en allò que les hàbils mans de la teixidora vulguin. Una feina laboriosa i femenina que es podia fer en comunitat, tot creant espais de comunió i sororitat.

Aprendre a teixir, per tant, és una bona forma de mantenir viva la memòria i connectar amb el passat i fer el salt al consumisme, de pas. Sigui fent-se uns mitjons o un barret amb pompó com un hipster (si és que encara en queden) o un soldat napoleònic qualsevol.