Tradicionalment, la història del món rural s'ha explicat a través dels seus elements materials i de les grans feines productives. Però no podem deixar de banda el patrimoni més invisible, el que es transmet a través de la memòria oral, els records i les vivències. Amb aquesta premissa neix Diari de tros, una nova publicació de producció pròpia del Museu Terra que s'incorpora a la col·lecció de la institució per esdevenir un pilar de la nostra perspectiva de gènere i etnològica.

De fet, aquest llibre és el resultat directe d'un enriquidor procés comunitari i d'escolta activa que es va dur a terme amb les dones arran de l'exposició TROS DE DONA. A les seves pàgines, el tros deixa de ser una simple parcel·la de terra cultivable per transformar-se en un espai plenament emocional, un refugi de treball invisible, de cures i de memòria viva.

Escrit a quatre mans per Anna Maria Andevert Llurba i Judith Ruiz Crosas, aquest llibre és molt més que un document imprès; és un acte de justícia històrica, d'admiració i de gratitud cap a les dones que han sostingut i sostenen la vida.

Una recerca etnològica amb veu de dona

El cor del llibre batega gràcies a un intens treball comunitari realitzat al llarg de l'any 2023. A través de trobades, berenars i converses compartides a les sales del museu, es va dur a terme una profunda tasca de recerca etnològica i d'anàlisi del discurs en clau de gènere.

L'objectiu d'aquest procés col·laboratiu era doble: per una banda, recollir de primera mà les diferents visions de les dones de l'Espluga de Francolí i de la comarca respecte a la col·lecció permanent de la institució; per l'altra, utilitzar els seus testimonis com una eina viva de transformació per continuar millorant el discurs del mateix museu. El resultat és una obra on l'emoció es desprèn del gest i de la paraula, transformant l'experiència quotidiana en literatura patrimonial.

La gènesi: d'exposició temporal a llegat permanent

L'origen d'aquesta publicació es troba en l'èxit de l'exposició temporal TROS DE DONA, una mostra que reivindicava que les dones del món rural havien de «sortir a la foto».

Tot va començar amb un rigorós estudi previ sobre la perspectiva de gènere a l'exposició permanent del Museu Terra (aleshores Museu de la Vida Rural), confiat a Catalina Gayà, Laia Seró i Judith Ruiz. Aquesta recerca va ser la llavor que va fer brollar l'exposició temporal, les activitats paral·leles, una proposta educativa i la publicació Tros de dona. Com repensar el relat d’un museu perquè sigui igualitari.

Més enllà de l'impacte de cara al públic, l'estudi va funcionar com un saludable motor de qüestionament i evolució interna per al mateix museu. Ens va convidar a fer una reflexió honesta sobre el nostre propi relat: ens vam adonar que la col·lecció i la narrativa històrica s'havien construït tradicionalment al voltant de les feines productives i de l'esfera masculina.

Aquesta sacsejada ens va permetre ampliar la mirada i assumir el compromís de fer visible tot allò que fins ara quedava en un segon terme. En aquesta línia, el museu va fer un pas endavant per posar en valor l'univers de les cures i el treball crucial de les dones, reivindicant la seva presència tant a peu de camp com, de manera molt especial, a l'interior de la casa. D'aquesta manera, el que va començar com una mostra temporal s'ha transformat en un llegat permanent en el nostre discurs institucional.