El vàter ha mort! Com a mínim el que utilitza cisterna d’aigua potable per fer tirar avall tot el que hi deixem. Si més no, és el que diu el col·lectiu d’arquitectes, dissenyadors i artistes finlandesos, The Dry Collective en la seva intervenció a l’actual edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia. Conjuntament amb el comissari del pavelló de Finlàndia, Arja Renell, plantegen com donar solució a un tema tan mundà i necessari com és fer de ventre en un planeta amb recursos hídrics cada cop més escassos i valuosos. I al mateix temps denuncien la pèrdua de nutrients naturals per l’agricultura cada cop que pitgem el botó i accionem el mecanisme de descàrrega. La solució finesa? Virar la mirada cap al món rural per fixar-se en el huussi, el model tradicional de lavabos secs, construïts fora de l’habitatge en casetes de fusta i on totes les deposicions acaben en un contenidor de compostatge. La comuna, que en deien els nostres padrins, vaja. Una estança fora de la casa, que no existia a totes les llars, que de tant en tant algú (sovint la canalla per no tenir poder de decisió), per estricte manament, anava buidant i abocant tot el que en treia al femer, primer, i a l’hort, després.

Cau de madur que el que proposa The Dry Collective, malgrat el posat modern, innovador i original, no és res nou i que té tot el sentit del món. De fet, la novetat ha estat, des de fa relativament quatre dies, seure en una gran tassa de porcellana i fer-la neta cada cop que s’utilitza amb entre 4 i 8 litres d’aigua perfectament potable. Alhora que augmentàvem més i més el pudor i el sentit de la vergonya vers la nostra vida escatològica. En l’època romana, per exemple, les latrines públiques eren compartides i un lloc estupend —sí, “estupend” ho recull el DIEC— per socialitzar. A més, s’aprofitaven les deposicions, sobretot l’orina que, gràcies a l’amoníac, servia per a les bugaderies. Fins al punt que l’emperador Vespasià va crear un impost per a qui volgués agafar les aigües grises de la Cloaca Màxima.

Malgrat la importància històrica de la femta humana i d’altres animals per a l’aportació de nutrients, sobretot nitrogen, a la terra, val a dir que la majoria de la matèria amb què es fa i s’ha fet el compostatge és d’origen vegetal. Surt del mateix camp resultat de processos naturals com la caiguda de les fulles a la tardor o d’accions antròpiques  imprescindibles per al bon desenvolupament d’arbres i arbustos com ara la poda. Un cop han quedat ben pelats de fulles, eina de tall en mà es poden retirar les branques per incrementar el rendiment o la qualitat. Eines de tall com el podall número 127 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural. Una falç en miniatura, petita i versàtil. Resulta molt útil en el conreu de la vinya perquè tant serveix per esporgar els ceps a l’hivern, com per tallar els gatims a finals d’estiu durant la verema. I entremig permet fer agulles per empeltar amb precisió.

Amb tot, els nostres avis i àvies pagesos intentaven proveir-se d’una bona reserva de matèria orgànica per tenir un femer curull. Alternant capes de seques amb capes humides i removent-lo de tant en tant per afavorir l’entrada d’aire, propiciar la fermentació i la conversió en compost. Adob de bona qualitat que donés gràcia i esperança a un hort que, en molts casos per no dir en tots, era clau per a l’alimentació de la casa.

Tornant a Venècia i al pavelló finès, quan s’entra, es pretén que el visitant cregui que es viu en l’any 2043 i s’explica com els lavabos secs han colonitzat el món, estalviant aigua i aportant matèria per elaborar un compost amb què fertilitzar la terra. Una visió que es presenta en cert to utòpic, però que, en definitiva no és més que mirar enrere per continuar avançant. Però abans no arribi aquest 2043, haurem d’aprendre a fer compost.