Farà gairebé dos mesos que l’estat d’alarma es va instaurar, obligant-nos a abandonar el carrer i moltes de les coses que estimàvem. Potser abans ni sabíem com ens en feien de feliços i ens omplien les quotidianitats. El cas és que les hem hagut d’abandonar per preservar-nos la vida els uns als altres.
Fa ja força anys, el professor Eligio Resta parafrasejant a Marx ens ensenyava que el Dret actua per protegir les coses que estimem; el que passa és que, els que poden crear normes jurídiques poden tenir interessos que no incloguin la salvaguarda dels més oprimits.
I així, s’instaurà l’estat d’alarma, amb mesures econòmiques i socials que tenien impactes molt diferents en la població i les empreses d’acord amb el seu estat previ a la COVID-19. No tots hem arribat aquí amb la tranquil·litat de pagar un habitatge lluminós, de diverses estances i amb comoditats. El polvorí es trobava ja en milers de llars en les quals no existia cap contracte laboral i una família sencera vivia en una habitació rellogada de pocs metres quadrats. O d’infants i dones que es troben confinats amb els seus agressors sense que ningú pugui intervenir en cas de necessitat. El confinament no ha fet més que agreujar aquestes situacions i incrementar les desigualtats.
Les normes són ineficients i ineficaces en molts casos per canviar situacions de facto. El Dret sempre té diferents maneres de viure segons la societat en la qual viu. Un exemple clar d’això és que, alguns països, fins i tot, abans de l’arribada de la COVID-19 al seu territori i que el seu estat emetés qualsevol classe de mesura jurídica per limitar la lliure “deambulació”, ja s’havien confinat. Aquest és el cas de Cuba o Portugal, països que sota el paradigma de la solidaritat varen entendre que el que era convenient per a tothom era quedar-se a casa. De fet, fa pocs dies, l’antropòleg Manuel Delgado deia en una interessantíssima entrevista que “l’única manera de resoldre aquesta situació és obeint”. Potser, des de l’esquerra ens sembla una paradoxa però, en el trencament de la norma (social o jurídica) no hi ha inherent una virtut per se.
La poca confiança en la llibertat individual i en l’autoresponsabilitat s’ha vist reflectida en nombroses notícies que ens han fet riure per l’absurd o bé ens han fet posar les mans al cap per la imprudència. De fet, una de les estratègies seguides a les xarxes pel cos de Mossos d’Esquadra ha estat, precisament, usar la sanció social conjuntament amb la jurídica, denunciant algunes de les actuacions que havien hagut de fer.
Quan hem parat atenció a tots aquests fets hem pogut comprovar com, en molts dels casos, s’estava posant en risc la salut pública, ja que els contagis funcionen de manera pràcticament exponencial. L’acte d’amor ha estat, precisament, mantenir-nos lluny dels nostres i esperar.
Això no vol dir que no hàgim de rendir comptes amb els nostres governants i amb tots aquells empresaris que han pres decisions negligents o que atempten contra la nostra salut. No em refereixo només a les decisions recents sinó també a totes aquelles que van hipotecar la nostra sanitat a través de les retallades i la privatització de la salut fa anys.
Hem tingut un acompanyament militaritzat completament innecessari i teatral que, lluny de generar seguretat i diligència, ha generat inquietud i descrèdit. Tampoc han ajudat els canvis de decisions polítiques i jurídiques basant-se en la resposta social, provocant un efecte d’inseguretat i desgovernança complets.
A Acte de Violència (reeditat per Sembra Llibres), Manuel de Pedrolo escrivia: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa.”, com a preludi d’una gran vaga general que buidava transports, empreses i carrers, sense vessar una gota de sang. Quedar-nos a casa no ha estat senzill i hem conegut la mort, el dolor, la por i l’angoixa d’una pandèmia que ens atrapava com un tsunami. Potser, precisament, quan ja no sigui obligatori per mandat legal i ens quedem a casa, prendrà un altre sentit.
El Dret, en el fons, és molt poc. Sense obediència voluntària es converteix en paper perquè és evident que, no hi ha prou policia per poder-nos sancionar. Si ens quedem a casa és perquè, íntimament, tenim un compromís vital i ens volem bé.
Ens resulta terriblement dolorós alguns dies, però el calendari va només endavant i mentre ens plantegem com auditar tot el que hem viscut aquests dies, alhora hem de pensar com construirem una sortida digna per al màxim de persones el dia de demà.
En el fons, se’ns ha trencat també la imatge que es construeix sobre l’Estat d’un gran pater familias que poc pot fer per protegir-nos quan comparteix en excés el poder econòmic amb empreses. Poc pot fer quan es va vendre a preu de saldo el control de sectors econòmics clau. Poc pot fer quan hem adorat la mà invisible que mou el mercat.
La recepta de supervivència d’aquests dies ha estat el suport mutu i -com deia el Professor Resta- saber que necessitem tenir el poder per decidir quines coses que estimem mereixen protecció jurídica.
