Els museus etnològics, com el Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla, són institucions que tenen cura de preservar la història de les maneres de viure en diferents entorns i comunitats. La funció social dels museus deriva en bona part de la possibilitat que tenim de recórrer a aquests saber acumulat. La seva progressiva digitalització ens genera una mena de “big data” que serà útil si serveix per acompanyar moments i processos de canvi cultural derivats de situacions extraordinàries com les que estem vivint. Qualsevol crisi hauria de ser alhora una oportunitat.

La pandèmia generada per la COVID-19 ha fet explícit un fals debat entre la defensa del que és comunitari i l’individualisme. Som éssers humans únics i irrepetibles alhora que interdependents i vulnerables. Descobrir-ho (o ser-ne conscients de manera massiva) implica probablement per a moltes i molts de nosaltres valorar moltes tasques que no eren visibles fins ara. Vol dir també repensar les prioritats, si més no mentre dura el període de confinament. Ens adonem que potser no calia aquell ritme frenètic i estressant que ens allunyava del que és important com les relacions personals, com la necessitat de sentir el sol, l’aire i la terra, de connectar de nou amb els temps vitals i d’entendre la salut d’una manera global.

Una de les coses que no hem deixat de fer aquests dies, ja sigui sols o acompanyats, és cuinar, menjar, alimentar-nos. Ara ho fem a consciència i probablement ens ocupa o preocupa durant moltes de les hores de confinament. A moltes cases fer menjar torna a ser una activitat familiar divertida i creativa que comença amb la decisió de què i on comprar. En moltes d’altres, aconseguir aliments és, potser, el repte quotidià.

L’evolució en les formes d’obtenir l’aliment ha marcat en definitiva les etapes de la nostra història. La manera de cuinar aquest aliment també. A l’exposició Jugar amb foc s’explica com el fet de menjar carn cuita ha condicionat absolutament la nostra evolució com a espècie tant a nivell biològic com cultural. En el món rural del segle passat, l’obtenció dels aliments i la seva elaboració així com tot el que envolta la conservació, la cuina i l’alimentació eren tasques centrals al voltant de les quals girava, com en el món confinat, la vida i la cultura.

La revolució industrial i la modernitat vinculada a la urbanització, a l’abandonament del treball de la terra, a la generalització de les fàbriques i els nous ritmes, a la producció accelerada, a l’acumulació de riquesa i a una societat articulada entorn del consum, arraconaran la cuina i l’alimentació a la categoria de necessitat vital impertinent a la que cal trobar maneres ràpides de respondre en el nostre dia a dia.

És cert que sempre hi ha hagut qui s’ha pogut permetre dedicar a l’alimentació el temps i la consideració necessàries. Publicacions com el Llibre de Sent Soví o el Llibre del coc recuperats per l’Editorial Barcino són el testimoni d’una antiga relació amb la cuina i l’alimentació a Catalunya que ha perdurat fins avui. Potser per això, en els darrers anys el menjar bé ha anat recuperant protagonisme. Els grans xefs competeixen per les estrelles Michelin i la creativitat forma part d’un nou concepte del que és la cuina. Els restaurants, els cellers i cooperatives, els petits productors locals, els mercats de proximitat o les denominacions d’origen han estat, fins a l’arribada de la pandèmia, un fet cultural i un factor d’innovació territorial que s’haurà vist seriosament afectat.

Apareix aquests dies a escena però, un patrimoni culinari més amagat, que han anat recopilant i transferint essencialment les àvies i mares. Són coneixements molt arrelats i lligats generalment a la subsistència i a la necessitat. En podríem dir alimentació general bàsica i és de cadascú de nosaltres però també de la comunitat. Tornar al que és original pot ser fruit de les limitacions, és cert, però també d’una decisió de noves prioritats culturals. Un estudi del 2017 sobre hàbits digitals en alimentació de la consultora Gastromedia evidenciava com els joves, i més concretament la generació dels mil·lennistes mostren cada vegada més interès per cuinar a casa. Una tendència que el confinament ha accelerat. Digitalitzats com estan, la seva cerca de receptes i coneixements la fan a través d’Internet, aquesta realitat virtual a la que ens haurem d’avesar i on cal traslladar els coneixements tradicionals adaptats als formats i tendències actuals.

Què, en alimentació, podem definir com a coneixement essencial? Cal tornar a fer de la cuina i el menjar la qüestió estructural de les nostres vides com en el món rural? Té sentit dedicar temps, diners i esforç a alimentar-nos? Seguirem anant als restaurants? Caldrà que tornem a partir d’ara a fer provisió d’aliments bàsics? Haurem de disposar de nou de rebost on guardar aliments? Quins són els productes locals i de temporada? Com es cuinen?

No és un tema menor, sobretot perquè l’altra cara de la moneda de l’alimentació és la fam, un fet que no era excepcional en moltes realitats rurals i que malauradament és avui present a molts pobles i ciutats com una amenaça latent vinculada a l’emergència climàtica, econòmica i social relacionada directa o indirectament amb la pandèmia.

Com assenyalen les dades globals, avui al món 1 de cada 9 persones passa gana mentre que, en paral·lel, creix la obesitat. La modernitat de la que parlàvem ha implicat que, sobretot en les ciutats, els aliments processats substitueixen la fruita i la verdura. El canvi en la dieta no només afecta la salut de les persones sinó que també està afectant el medi ambient i la biodiversitat.

Per això, l’Objectiu 2 de l’agenda 2030 pel desenvolupament sostenible és posar fi a la fam i a totes les formes de malnutrició, i assegurar l’accés de totes les persones a una alimentació sana, nutritiva i suficient durant tot l’any. Duplicar la productivitat agrícola i els ingressos dels productors d’aliments a petita escala i assegurar la sostenibilitat dels sistemes de producció d’aliments aplicant pràctiques agrícoles resilients.

La resiliència és una capacitat individual i col·lectiva que ens caldrà treballar i que té un rerefons essencialment cultural. Es defineix com la capacitat per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

Els posarem en diàleg amb les idees joves i més radicals. Rescatarem dades i coneixements lligats a les plantes i als productes locals, a l’hort i al patrimoni alimentari. Analitzarem els vincles entre el menjar i la salut. Compararem sistemes alimentaris. Posarem en valor la memòria culinària local i d’aquesta manera ens sumarem a iniciatives similars endegades per museus com The Green Museum (The Food House) a Dinamarca.

Al llarg d’aquestes setmanes parlarem doncs d’alimentació de resiliència, una proposta que respon a dos de les línies programàtiques del Museu de la Vida Rural: Alimentar la vida humana i Elogi de la lentitud. L’alimentació resilient vol ser una contribució de la cultura a la sostenibilitat.

De què es tracta? A través d’un espai virtual compartirem articles interessants de persones que ens faran pensar com el Joan Burdeus, l’Eva Pomares o la Maria Nicolau. Us presentarem videoreceptes importants elaborades pel Josep M. Sans de Cal Travé que posaran al vostre abast sabers essencials. No hi faltaran tampoc entrevistes especials a les àvies cuineres de la Conca o a les petites iniciatives de producció local. La proposta es complementarà amb un fòrum participatiu on podrem continuar amb les vostres aportacions, idees i recomanacions.

Mirarem d’entendre i acompanyar el que està passant als horts, a les cuines i als mercats des d’una perspectiva diferent que ens permeti imaginar allò que serà important saber i preveure, tenint en compte que la nova normalitat està lluny de ser normal. Responem així en definitiva, al fet que, a moltes cases aquests dies, s’han tornat a fer pastissos i pa.