21 d’octubre de 2019
La producció global de plàstics s’ha disparat en els últims cinquanta anys i, especialment, en les últimes dècades. De fet, en els darrers deu anys hem produït més plàstic que en tota la història de la humanitat. Aquesta producció està basada majoritàriament en els combustibles fòssils, el petroli i els seus derivats. En conseqüència, és una de les indústries que genera més gasos d’efecte hivernacle, que són els que configuren aquesta segona pell de l’atmosfera que barra el pas de la calor cap a l’univers, provocant així l’augment de la temperatura al planeta.
La producció i la incineració de plàstics significarà el 2019 l’emissió de tants gasos d’efecte hivernacle com 189 centrals tèrmiques de carbó de 500 megawatts. I si es manté el ritme previst de producció de plàstics, l’any 2030 les emissions equivaldran a 295 centrals tèrmiques de carbó. Són dades de l’estudi «Plàstic & Clima: els costos amagats d’un planeta de plàstic», elaborat pel Center for International Environmental Law (CIEL).
Això ens explicava aquest estiu Gisela Torrents, ambientòloga, col·laboradora del Grup sobre Governança del Canvi Climàtic (UPC) que treballa en l’estudi de les causes i conseqüències del canvi climàtic però, sobretot, que fa incidència política en els espais de negociació de Nacions Unides sobre aquest tema.
Ho parlàvem amb els joves de l’Espluga, en el marc de la Setmana de la Joventut, organitzada per l’associació juvenil Auvënguen, que va proposar una jornada al Museu de la Vida Rural on es va combinar la festa i el coneixement al voltant del plàstic, la música feta amb instruments de plàstic reciclat i el debat entorn del futur o no futur que els tocarà viure.
Algú es preguntarà què fa el Museu de la Vida Rural impulsant aquests espais, què té a veure el plàstic amb el treball de la terra i la problemàtica del món de la pagesia o què fan els joves parlant del seu futur en un museu?
El Museu de la Vida Rural va ser creat l’any 1988 per Lluís Carulla com a homenatge a unes maneres de viure que formaven part de la seva identitat i que, com a visionari que era, va entendre que calia preservar com a coneixement que ens seria sempre útil.
És indiscutible que algunes pràctiques tradicionals del món rural, no totes, ens aporten uns sabers i unes maneres de relacionar-nos amb la natura molt més respectuoses que les actuals. Però, sobretot, el món rural que conservem al museu ens parla d’unes maneres de viure absolutament interconnectades i sistèmiques. Als pobles, l’escala és més humana en les relacions interpersonals, amb els avantatges i inconvenients que implica la manca d’anonimat; l’espai delimitat permet una altra percepció del temps però, sobretot, la consciència de comunitat entre les persones i entre les persones i la natura fa més present la responsabilitat col·lectiva a l’hora de sobreviure.
Per què han marxat i marxen els joves dels pobles? Per avorriment, per manca d’oportunitats professionals diversificades, per ganes de viure altres realitats, per necessitat d’anar a estudiar a fora, perquè són joves i han de desvincular-se en algun moment de la protecció dels pares. Per mil i una raons.
En el taller de fotografia que també vam fer amb ells (amb els joves) durant l’estiu, la proposta de Marta Garcia i d’Oriol Segon del col·lectiu Construïm Mirades era donar-los eines, els llenguatges artístics, la fotografia, per expressar aquestes raons però, especialment, per construir de manera creativa alternatives de futur. Es quedarien al poble si les coses fossin diferents? S’han plantejat treballar la terra? Veuen possible treballar en qualsevol camp des d’un poble petit? I, sobretot, són conscients de la relació directa entre la custòdia del territori que fa el món rural i el canvi climàtic?
El Museu de la Vida Rural i la Fundació Carulla creuen en la cultura i l’educació, inverteixen en el museu, en l’escola, en els artistes i creadors perquè entenen que són actors de canvi i transformació de les societats i la nostra societat necessita avui, urgentment, un canvi que permeti la supervivència dels més petits i dels més joves en un futur que, ens agradi o no, estem posant en entredit.
