15 de novembre de 2023

L’article presenta algunes de les vies d’investigació obertes per en Jordi Dot arran de la col·laboració en forma d’Aprenentatge i Servei (ApS) que va dur a terme amb el Museu de la Vida Rural el passat curs 2022-2023, en el marc del seu Treball de Fi de Grau de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Davant del repte de dotar de dignitat filosòfica les experiències i els sabers del món rural tradicional que acull i vindica el Museu de la Vida Rural, el treball proposava una resignificació de la figura del testimoni que possibilitaria l’emergència de nous subjectes polítics i de certs sabers menystinguts.

és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors […] elaborin l’obra que doni la volta als pagesos

A les «Quatre paraules» de la primera edició d’Els pagesos (1952), Josep Pla deixava clar que pretenia encetar un camí per a dur a terme un moviment ben estrany, que gairebé mai no s’havia provat de fer: volia donar la volta als pagesos, perquè «malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes […] han estat explorats». Es podria dir que la volta pretesa per Pla hauria de permetre que la cara oculta de la pagesia es deixés veure. Es podria entendre, també, que hi tractava de rumiar la condició pagesa voltant-la, fent les marrades que calgués, per copsar el més enllà de les idees preconcebudes i encarcarades de la manera de ser dels pagesos i de les pageses. En tot cas, en els detalls i en el conjunt de l’obra, amb una mirada astuta i incisiva que volia revalorar la vastíssima, complexa i diversa realitat rural, l’autor tractava de fer emergir una perspectiva desconeguda de la pagesia, el món rural tradicional i les seves formes de vida.

Aprofitant el camí encetat per Pla, em sembla que continuar el moviment de donar la volta a la pagesia ens pot ser d’allò més convenient en aquest moment de crisi civilitzatòria.

És prou sensat concebre el present com un període de mutació que ens ha descobert tant la crisi ecosocial en què estem immersos com el desert epistèmic-polític en què ens trobem. És a dir, hem vist que depenem vitalment d’un sistema que degrada les condicions d’habitabilitat del planeta —també les dels animals humans socialitzats— i que, davant d’això, no som capaços ni d’imaginar la manera de sortir-ne^[1]. La qüestió és que el desplegament del capitalisme industrial, amb les tecnologies que li són pròpies i que li van servir per delegar sistemàticament les tasques de subsistència material de la majoria de la població, ha estat, sobretot, la força que ha segat les formes de vida del que podríem anomenar la ruralitat tradicional —un conjunt de realitats preindustrials, conformades per formes de vida materialment autònomes, assentades, nuades i destinades a la terra.

La hipòtesi que aflora en aquestes línies és que les formes de vida de la ruralitat tradicional podrien contribuir a imaginar, tot fent memòria, formes de vida amb una gran autonomia material que serien capaces de fer emergir propostes de transformació política, econòmica, social i ecològica per sortir de l’atzucac apuntat. Al capdavall, es tractaria de reapropiar formes de vida més sostenibles, sostingudes per certs sabers tradicionals, que difícilment seran una alternativa prou mobilitzadora però que potser sí que poden ser una resistència a la lògica destructiva del capitalisme industrial. Una resistència que, més que una simple oposició o confrontació, seria una persistència enmig de l’erm^[2], tal com ho són les masies abandonades, buides, en aquests temps i lloc on vivim, que ens recorden una forma d’habitar el món compatible amb la vida. Per tot això, convindria rumiar les causes de la desconsideració —en tant que ignorància i rebuig— dels sabers del món rural tradicional, per tal de començar a donar la volta a la pagesia.

I

Els sabers de la pagesia tradicional constituïen la condició de possibilitat per sostenir les seves formes de vida; i el manteniment d’aquestes formes de vida era indispensable per a la pervivència d’aquests mateixos sabers. Per això, l’erradicació dels sabers tradicionals —que podríem titllar, pertinentment, d’epistemicidi— va anar acompanyada de l’erradicació de la pagesia. Es va tractar d’un programa polític i social molt específic: el del desplegament de la modernitat capitalista industrial, que des del segle XVI fins al XIX, a gran part del món, va expropiar les formes de vida que en diferien, tot forçant les societats tradicionals, vinculades a la comunitat i als béns comunals, a subordinar-se a la gestió de l’estat i a la dels béns de mercat^[3]. El món rural va canviar radicalment, perquè el treball i les formes de vida que hi havien arrelat des de temps immemorials es van anar extirpant progressivament. Això va suposar l’expropiació de molts dels sabers que permetien sostenir l’autonomia material de la pagesia —eminentment alimentària, energètica i tècnica. Aquella ruralia atàvica es va anar industrialitzant i els monocultius van esdevenir gradualment imprescindibles per al sosteniment de l’alimentació i la indústria del món. Així, la ruralitat tradicional, sotmesa a condicionants tècnics i sociohistòrics que participaven del desplegament de la societat capitalista industrial, va ser, en certa manera, anihilada, i, amb ella, els sabers que sostenien les seves formes de vida.

La nostra incúria és immensa. Ens costa de veure que des que el sol va irrompre en la nit del temps la major part de la humanitat ha estat, fins fa ben poc, pagesa. Per això deu ser tan difícil no menystenir uns sabers dels quals no en sabríem res si no fos pels escassos testimonis del món rural tradicional que queden amagats, astorats, confosos, enmig d’un món que els queda massa gros i que imposa unes maneres de ser-hi que no acaben d’entendre. La qüestió és que es tracta de testimonis que se’n van ineluctablement per no tornar; com va dir Teodor Shanin, no només són testimonis de la mort d’un món, d’unes formes de vida i d’uns sabers, sinó que també són testimonis d’un món que s’ha mort de vell, perquè el desig dels joves de resistir al món rural tradicional de seguida va quedar anul·lat de soca-rel^[4].

II

A part de les causes estrictament sociohistòriques que han portat a la desconsideració dels sabers del món rural tradicional, també podem fixar-nos en certes causes de caire epistemològic que haurien negat la consideració d’aquests sabers com a tals.

Certament, la pagesia ha estat sotmesa a injustícies epistèmiques —com les va batejar la filòsofa Miranda Fricker— que tenen a veure amb un seguit d’estereotips que rauen al fons de la imaginació col·lectiva i que beuen de la desconsideració històrica de la pagesia. Tanmateix, convindria enretirar-nos i agafar una perspectiva més àmplia per poder apreciar la distància entre la mena de coneixements del món rural tradicional i la mena de coneixements majoritaris d’avui. Semblaria que les tecnologies del poder, els discursos i les imatges que han informat, validat i conformat els coneixements propis de la racionalitat occidental present, marcadament unívoca i logocèntrica, han menystingut el cos com a lloc —com a òrgan, podríem dir— de generació de saber, i així han acabat d’esfondrar la dignitat del treball manual i el desig per exercir-lo.

Precisament, molts dels sabers propis del món rural tradicional eren, en gran part, sabers encarnats. La dimensió corporal d’aquests sabers i de la seva transmissió, així com el seu caràcter situat, epistemològicament i geogràficament, semblen constituir-los fora del llenguatge discursiu com a medi, del llenguatge discursiu com a mitjà de transmissió, i de la universalitat dels coneixements. La singularitat treu el cap en la mena de sabers dels quals són portadors els testimonis del món rural tradicional perquè es generaven, sobretot, en el fons indeterminat i indeterminable de la corporalitat i de l’experiència, a partir de l’acumulació de gestos vistos i fets, i des del coneixement minuciós de l’entorn que s’habitava. Validar aquests sabers encarnats —en un cos, que treballa en comú i habita un lloc concretíssim— suposaria considerar que hi ha sabers que tenen una dimensió material i que són aliens al llenguatge discursiu i als principis del Logos clàssic^[5]. Atendre a la dimensió singular dels sabers podria ajudar a dislocar la tònica dominant que encara avui regeix el coneixement, privilegiant-ne uns i menyspreant els altres.

III

Tot plegat s’acorda amb un menyspreu fonamental, de caire filosòfic, que té a veure amb la noció de llibertat entesa com a alliberament de les tasques de subsistència material, tan pròpia de la història d’occident —de la cultura esclavista, feudal, colonial, patriarcal— i, especialment, de la modernitat capitalista industrial^[6]. Exposar-ho de manera profunda excediria els límits d’aquest article, però, almenys, convé apuntar que el pinyol de la qüestió ja l’expressava Josep Pla cap al final del llibre amb què s’han encetat aquests paràgrafs: «la terra és molt baixa, i treballar amb l’esquena corbada agrada cada dia menys».

Potser, aquest agradar és més significatiu del que ens pot semblar d’entrada. En el fons, si del que es tracta és de fertilitzar el desert epistèmic-polític on ens trobem, d’afrontar l’esgotament de la imaginació política, la clausura dels horitzons possibles més enllà del capitalisme industrial que ens ha portat a l’atzucac de la crisi ecosocial, convindria habilitar nous desitjos, validar i recuperar sabers i formes de vida més sostenibles que, alhora, esdevinguessin desitjables.

Ens hi poden ajudar els testimonis del món rural tradicional, amb les seves experiències, els seus sabers autònoms i les formes de vida que sostenien. Per això, en bona part, aquests testimonis són subjectes de coneixement i subjectes polítics rellevants de present i de futur. I per reconèixer-los com a tals i fer possible la seva emergència, cal començar escoltant-los.

Clica aquí per veure el treball complet de Jordi Dot

Referències

^[1] Aquest desgast de la imaginació política, aquest esgotament d’horitzons possibles més enllà del capitalisme industrial, fou ben diagnosticat per Mark Fisher, a Realisme Capitalista (Virus, 2022). Aprofito per recomanar, complementàriament, l’obra de P. B. Preciado, Dysphoria mundi (2022), que al llarg de les primeres planes hi dialoga.

^[2] A partir de l’anàlisi d’Andrea Soto sobre l’ambigüitat estructural del terme ‘resistència’, a Imágenes que Resisten. La genealogía como método crítico (2023), p. 60.

^[3] D’Adrián Almazán, Técnica y tecnología. Cómo conversar con un tecnolófilo (2021), p. 75.

^[4] Teodor Shanin (1930-2020), considerat el pioner en l’estudi de la sociologia política de la pagesia en les anomenades «societats en desenvolupament», va fer aquestes declaracions a l’inici de la conversa mantinguda amb John Berger en el programa que la televisió de la BBC anglesa Omnibus va dedicar a la primera novel·la, Pig Earth, de la trilogia Into Their Labours d’aquest escriptor, i que es va emetre el 21 de juny de 1979.

^[5] L’article «Saberes situados» (2018) de Begonya Sáez, que, de manera subjacent, inspira i nodreix aquesta aproximació epistemològica, fa explícits els principis del Logos clàssic i n’assenyala el ‘repartiment disciplinari’ que valida, aplica i avalua els coneixements (p. 106), tot qüestionant les condicions de possibilitat dels sabers situats, en el marc de les epistemologies feministes.

^[6] Vegeu Terre et liberté. La quête d’autonomie contre le fantasme de délivrance (2021), d’Aurélien Berlan. Hi tracta de resignificar la noció de llibertat com a alliberament proposant una llibertat com a autonomia, des d’un arrelament al món rural que suposaria la reapropiació de formes de vida materialment autònomes.